Hàbitat i Nínxol Ecològic

Adaptacions a ecosistemes terrestres

Segons el factor abiòtic:

Humitat. Les plantes d'ambients molt humits presenten abundants estomes que faciliten l'evapotranspiració. Les plantes de llocs secs, com ara la farigola, tenen fulles petites o estretes, que redueixen la pèrdua d'aigua. Algunes, com ara el cactus, emmagatzemen aigua i tenen les fulles transformades en espines, fet que dificulta la pèrdua d'humitat. Pel que fa als animals de zones seques, alguns tenen closques, o cobertes impermeables, com les escates dels rèptils o l'exosquelet dels insectes, que disminueixen la pèrdua d'aigua. D'altres secreten substàncies que mantenen la humitat, com ara el caragol.

Llum. En zones amb escassetat de llum, alguns vegetals creixen verticalment de manera desmesurada, com passa en certs arbres de la selva tropical. D'altres presenten fulles aplanades molt grosses, que augmenten la superfície capaç de captar llum.

Molts animals són actius només durant el dia, com passa en una gran part dels ocells i els mamífers. No obstant això, hi ha espècies que només són actives durant la nit, com ara les ratapinyades i les òlives.

Temperatura. Els animals poiquiloterms, que tenen una temperatura semblant a la del medi, en condicions desfavorables emigren, romanen en estat de letargia, enterrats o en estat larvari.

Els animals homeoterms, que mantenen la temperatura interna constant i independent de la del medi, poden presentar diferents adaptacions al fred. Alguns tenen capes gruixudes de greix sota la pell. Uns altres tenen cobertes de pèl o plomes. En zones de temperatures elevades, uns presenten sudoració, uns altres desenvolupen hàbits nocturns, etc.

Llum. Els organismes fotosintètics només es desenvolupen a les capes més altes (zona fòtica). Presenten formes laminars o de cinta, o tenen les fulles esteses sobre la superfície de l'aigua, de manera que poden captar la llum que necessiten.

Les algues disposen de diferents pigments que els permeten utilitzar l'energia lumínica que arriba a les capes més profundes i menys il·luminades.

Alguns animals de zones poc il·luminades tenen la capacitat de produir llum (bioluminescència) per mitjà d'òrgans específics.

Moviments de l'aigua. Els organismes de zones amb forts corrents s'han adaptat de diferents maneres. Algunes algues viuen fixes al substrat; els equinoderms tenen formes arrodonides i cobertes dures; hi ha peixos que es refugien en coves o sota pedres, uns altres neden activament, com els que viuen en cursos fluvials; alguns cucs s'enterren a la sorra, etc.

Pressió. Els peixos de zones profundes són aplanats i tenen les cavitats internes molt reduïdes, fet que disminueix els efectes d'una pressió elevada.

Les aletes i la forma hidrodinàmica dels animals nedadors els permeten desplaçar-se oferint la mínima resistència a l'aigua. També disposen de cavitats plenes de gas (bufeta natatòria dels peixos) amb les quals poden surar sense esforç.

Salinitat. La salinitat de l'aigua és la quantitat de sals minerals que hi ha dissoltes a l'aigua. És més elevada als mars i els oceans (35 g/l de mitjana) que a les aigües dolces (0,5 g/l de mitjana).